Pere FIGUERES

par Didier Manyach

Foto: Claude Théresien, « Pere Figueres », 2021

AQUESTA VEU!

Didier manyach

Aquesta veu! Veu de les arrels que travessen les riberes, de les vinyes que s’enfilen, de la terra abeurada, veu de les pedres rodones o cantelludes que voregen el camí, dels arbres assedegats que cerquen l’aire, de les escorces amb gust de sal, de la tramuntana i de la marinada. És la veu de Pere Figueres que canta el seu país. La fidelitat del seu compromís per la Llengua i per Catalunya va anar obrint el camí d’una cançó nova, aspra, combatent mes tan urgent i necessària. Avui és la mateixa sembrada de melodies i de paraules que birben, tallen, encanten i fan germinar les llavors d’una poesia que els vents contraris no han pogut arrencar.
Per haver-la treballada, la terra —val a dir la Llengua— ha abraçat Pere Figueres. Aquí la cultura catalana ha conservat la seva puresa, sense clavar-la, lluny del defalliment dels vassalls i dels burgesos. És la font i el seu recurs per a tots els que bé voldran escoltar el que es diu, es murmureja a les orelles closes. Només cal rendir-se a l’evidència dels concerts per sentir la promesa de l’estiu amb alba clara, de les vinyes emboirades per l’hivern com també prendre consciència de la nostra llibertat, sempre confiscada al segle vint-i-u!

Pere Figueres és el missatger, el joglar d’allò que sense treva està per néixer entre els mots i la música: la nostra plaça pública dins un país en què les muntanyes arriben fins a la mar. Des de «Arbre» obra mestra en què els instruments de la cobla contesten a la guitarra fins als ocells de Cerdanya escrits a ple cel per Jordi Pere Cerdà —que han tornat a posar-se, a deslliurar-se dins la veu de Pere— totes les seves cançons acompanyen l’existència del poble català. Aquesta veu és la de tots! I perquè és seva la Poesia, entre altres coses secretes i humils, posseeix també el seu misteri i la seva estança. La Llengua vé a tocar lleument els llavis: reconeixen la dolçor i rebutgen la violència del món. Però quan vé el cant tot torna a començar, tot s’esvaeix en el dia anunciat i tots esperen la nostra part comuna. Pere Figueres aguanta en les seves mans la cara d’una esperança sense fingiment. Reconeix la profunditat de l’home i de la natura, en té l’experiència de les branques rebregades i de les pàgines il·luminadores. Sota les arrugues d’un estat centralitzat, que ha organitzat en folklore la cultura de les seves regions, per fer-ne el penell de tots els clans, Pere sap que la pell d’aquest país no és per vendre. Pere Figueres, el lletrista, el trobador, el bluesman… canta realment el que és: la seva intimitat de poeta, a vegades ferida per l’estat de l’ésser humà i del seu planeta, la carn i la sang d’un país, d’una llengua que no vol veure desaparèixer o comprometre’s. El que és: un home admirable, un artista sincer. El futur? És el que ja hem vist prou… Però la Història, imprevisible, ella, ara i aquí, queda avançada! Pere mira l’Arbre de Vida. I l’arbre en ell creix.

CETTE VOIX !

Didier manyach

Cette voix ! Voix des racines qui traversent les rivières, des vignes qui grimpent, de la terre abreuvée, voix des pierres rondes ou anguleuses qui bordent les chemins, des arbres assoiffés qui cherchent l’air, des écorces au goût de sel, de tramontane et de marinade. C’est la voix de Pere Figueres qui chante son pays. La fidélité de son engagement pour la Langue et la Catalogne a tracé le sillon d’une chanson nouvelle, âpre, combattante mais tellement urgente et nécessaire. Aujourd’hui c’est le même ensemencement de mélodies et de paroles qui sarclent, taillent, enchantent et fait germer les graines d’une poésie que les vents contraires n’ont pu arracher. Pour l’avoir travaillée, la terre – c’est à dire la Langue – a enlacé Pere Figueres. Ici la culture catalane a conservé sa pureté, sans la figer, à l’écart de la défaillance des liges et des bourgeois. Elle est la source et sa ressource pour tous ceux qui voudront bien écouter ce qui se dit, se murmure aux oreilles closes. Il suffit de se rendre à l’évidence des concerts pour entendre la promesse de l’été dans l’aube claire, des vignes embrumées par l’hiver mais aussi prendre conscience de notre liberté, toujours confisquée au vingt et unième siècle ! Pere Figueres est le messager, le joglar de ce qui est sans cesse à naître entre les mots et la musique : notre place publique dans un pays où les montagnes rejoignent la mer. Depuis « Arbres » chef d’oeuvre où les instruments de la cobla répondent à la guitare jusqu’aux oiseaux de Cerdagne écrits en plein ciel par Jordi Pere Cerdà – qui sont revenus se poser, se délivrer dans la voix de Pere – toutes ses chansons accompagnent l’existence du peuple catalan.

Foto: Juan Miguel Morales, « Pere Figueres a Barcelona », 2016

Cette voix est celle de tous ! Et parce qu’elle est sienne la Poésie, entre autres choses secrètes et humbles, possède aussi son mystère et sa demeure. La Langue vient effleurer les lèvres : elles reconnaissent la douceur et repoussent la violence du monde. Mais lorsque vient le chant tout recommence, tout s’envole dans le jour annoncé et tous espèrent notre part commune. Pere Figueres tient entre ses mains le visage d’un espoir sans grimaces. Il reconnaît la profondeur de l’homme et de la nature, il en a l’expérience des branches froissées et des pages éclairantes. Sous les rides d’un état centralisé, qui a organisé en folklore la culture de ses régions, pour en faire la girouette de tous les clans, Pere sait que la peau de ce pays n’est pas à vendre. Pere Figueres, le parolier, le troubadour, le bluesman… chante bel et bon ce qu’il est : son intimité de poète, parfois blessée par l’état de l’être humain et de sa planète, la chair et le sang d’un pays, d’une langue qu’il ne veut pas voir disparaître ou se compromettre. Ce qu’il est : un homme remarquable, un artiste sincère. Le futur ? C’est ce qu’on a déjà trop vu… Mais l’Histoire, imprévisible, elle, ici et maintenant, reste en avance ! Pere regarde l’Arbre de Vie. Et l’arbre en lui grandit..